camp no traduït: title_cap

AMICAL DE MAUTHAUSEN Y OTROS CAMPOS y de todas las víctimas del nazismo en España

Aviso sobre la utilización de cookies
Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros. Si continuas navegando, consideraremos que aceptas la utilización. Más información
Cerrar

Guardiola Quiles, Antoni

Guardiola Quiles, Antoni

>> DATOS PERSONALES <<

BIOGRAFÍA< atrás

L’Alejandro (tal i com li deia el seu entorn) era fill de Barcelona, del barri del Fort Pienc. Militant anarcosindicalista i afiliat a la FAI amb vint anys se’n va anar al front per combatre l’aixecament feixista. Va lluitar al  front d’Aragó amb la columna Ascaso, a la batalla de l’Ebre amb la columna del Campesino i més tard a la defensa de Madrid.

Quan els feixistes ja entraren a la capital va emprendre la marxa cap a França, com tantes famílies i combatents. Un cop allà va anar a parar al camp de concentració de Sant Cyprien i d’allà a treballar en la fortificació de la línia maginot per frenar l’atac d’Alemanya a França, immersa ja en la Segona Guerra Mundial.

Desprès de la derrota de França els alemanys el capturaren el 6 de juny de 1940 (possiblement a Dunquerque o a Bray-Dunes) i el traslladaren com a presoner de guerra al Stalag VIII-C Zagan (Polònia) fins a l’octubre de 1940 i més tard al Stalag XII-D Trèves (frontera Alemanya-Luxemburg).

El 22 de gener del 1941 surt del camp de presoners amb un comboi de 775 republicans cap a Mauthausen, 544 moren.

A Mauthausen hi arriba el 25 de gener de 1941, on passa a ser un número, el 4177. D’allà el traslladaren a Gusen el 20 d’octubre de 1941, amb el número 13821. Dos mesos més tard hi deixa la vida, el 25 de desembre del 1941. No és, però, fins a l’Agost del 1942 que la seva família és informada que l’Alejandro havia estat traslladat a un camp de concentració, a través d’una carta del comitè internacional de la creu roja. Els espanyols que varen anar a parar als camps de la mort ho feren amb la complicitat de la dictadura franquista, que des de l’inici sabien i foren partícips de la seva sort.

La família va saber de la seva mort el 1946, quan els arribà un altre carta de la creu roja, aquesta vegada amb la informació que el 25 de desembre del 1941 va ser conduit als forns crematoris del camp.

La memòria de l’Alejandro és viva gràcies als seus pares que varen moure cel i terra per saber del seu fill i a la seva germana, l’Amalia, que ha explicat la història i lluita d’aquest jove d’idees revolucionàries, que va deixar la vida per un món més lliure i just, a tot aquell que estigués disposat a escoltar.

Ni oblit ni perdó. Seguirem lluitant.

Text: Mireia Palau