camp no traduït: title_cap

AMICAL DE MATHAUSEN I ALTRES CAMPS i de totes les víctimes del nazisme d'Espanya

Avís sobre la utilització de cookies
Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència com a usuari i oferir-te continguts que s’adaptin als teus interessos. Si continues navegant, considerem que acceptes la utilització. Més informació
Tancar

Alcubierre Pérez, José

Alcubierre Pérez, José

>> DADES PERSONALS <<

BIOGRAFIA< enrera

La família Alcubierre havia emigrat a Barcelona des de Tardienta (Osca), residint al popular barri de Sants. Miquel, el pare, treballava pel seu compte en el ram de la metal·lúrgia. Els fills grans van participar políticament en organitzacions populars de la Barcelona republicana i Josep, el fill menor de la família, era un nen de 10 anys quan va esclatar la Guerra. Posteriorment recordava aquell diumenge 19 de juliol per haver-se suspès les colònies a les que tenia previst assistir al costat dels seus companys de col·legi i per haver-se adonat que alguna cosa greu estava passant quan va veure els seus dos germans grans armats amb sengles fusells. L'inici de la guerra va suposar la mort de Mariano mentre inspeccionava diferents posicions republicanes al front d'Aragó. El fill gran, Miquel, era militant de la UGT i del PSUC i va exercir la secretaria general de la Federació del Metall de la UGT a 1938 i va ser nomenat director general de Transports del govern de la Generalitat.

Van abandonar Barcelona per la por que tenia el fill gran, Miquel, que la seva família patís represàlies per ser una persona destacada dins del govern de la Generalitat de Catalunya. Gràcies al càrrec que ocupava, va poder aconseguir un taxi per a la seva família amb el qual van arribar fins a la Jonquera. Recordava Josep que va sorprendre molt veure el seu germà armat amb una pistola metralladora i, tot i que els donava ànims dient-los que els seus pares, el seu germà, uns nebots i una cunyada van passar per La Jonquera-El Pertús a principis de febrer de 1939 , i d'allí van anar a Le Bolou des d'on van ser transportats a la ciutat d'Angulema. Miguel Alcubierre (fill), juntament amb altres exiliats de rellevància política, va aconseguir partir cap a Mèxic, on es va establir i viuen actualment els seus descendents.

Els Alcubierre van romandre en Angoulême, on el pare va poder realitzar diferents treballs en tallers i granges de la zona fins l'arribada dels alemanys a l'estiu de 1940, sent deportats el 24 d'agost a Mauthausen, on van arribar a l'alba. Van romandre més de cinc hores sense moure fins que van aparèixer els SS i diversos presoners els dirigien breus missatges de prudència en espanyol. Després d'un curt temps d'espera, es va viure un dels moments més dramàtics en la història de la deportació republicana. Uns despietats SS van obrir les portes dels vagons i van obligar a baixar del tren, amb crits i cops, als homes i nois majors de tretze anys. En aquella hora de sufocació i calor, és difícil imaginar-se les escenes de dolor que es van produir davant la separació forçosa dels que s'havien mantingut junts, malgrat totes les dificultats. Els plors i els crits punyents s'unien als crits i insults dels SS que feien formar la força als nouvinguts. José Alcubierre explicava que "jo estava molt enganxat a la meva mare, no em volia separar d'ella, ... fins que em van dir que baixés i em vaig tirar del tren. Allà va quedar la meva mare plorant, jo vaig seguir al meu pare ... va ser horrorós ".

A Miguel, li van donar la matrícula 4218 i Josep la 4100. Amb 14 anys va assistir al deteriorament físic del seu pare qui va morir el 23 de març de 1941 al camp de Gusen, després de vuit mesos d'internament. En el camp central, José, va estar destinat a netejar les calderes de la cuina, un treball privilegiat, ja que els permetia complementar la seva alimentació amb les restes que queden en les enormes calderes on es preparava el menjar dels presoners i dels SS. Posteriorment, va ser destinat a la cuina del kommando César (Voecklabruck) i cada dia sortia escortat del camp arrossegant un carro cap al poble per buscar gel, havent de suportar les burles dels nens amb els que es creuava. En (1944) va ser enquadrat en el kommando Porschacher, compost per una trentena de joves republicans destinats a treballar en una pedrera privada situada al poble de Mauthausen. Josep, que havia militat a les Joventuts Socialistes Unificades, va formar part activa de l'organització clandestina al camp i va jugar un paper destacat en el camuflatge de les fotografies robades del laboratori fotogràfic pels republicans que treballaven allà.

Després de l'alliberament, va continuar al exili francés i es va establir definitivament, amb la seva família, a la ciutat d'Angulema. Va ser un dels deportats espanyols que va assistir als actes d'homenatge del 60 aniversari celebrats els dies 7 i 8 de maig de 2005 a Gusen i Mauthausen, participant posteriorment en diversos viatges d'homenatge organitzats per l'Amical de Mauthausen, visitant el camp amb grups d'estudiants que escoltaven emocionats les seves explicacions. Durant els últims anys, la seva tasca divulgativa ha adquirit més notorietat aportant el seu testimoni en diferents documentals i llibres que han narrat l'experiència de la deportació republicana als camps nazis.

Video: https://www.youtube.com/watch?v=fLjJpyZIRfs

V.: "Stolpersteine" en casa de Francesc Boix, Carme Boatell y José Alcubierre