camp no traduït: title_cap

AMICAL DE MATHAUSEN I ALTRES CAMPS i de totes les víctimes del nazisme d'Espanya

Avís sobre la utilització de cookies
Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència com a usuari i oferir-te continguts que s’adaptin als teus interessos. Si continues navegant, considerem que acceptes la utilització. Més informació
Tancar

Boix Campo, Francesc

Boix Campo, Francesc

>> DADES PERSONALS <<

BIOGRAFIA< enrera

Nascut el 31 d'agost de 1920, al carrer Margarit del Poble Sec, on una placa a l'entrada de la casa recorda la seva figura, era fill de Bartomeu, també barceloní, i d'Anna, procedent de Fraga. Amb les seves dues germanes, la seva infància i joventut es desenvolupà en el marc de la menestralia, per l'ofici del pare, propietari de la sastreria Boix, al mateix barri, i en el contacte amb els cercles llibertaris que frequentava Bartomeu, afeccionat també a la fotografia.

Quan esclatà la guerra, Boix tenia 16 anys i ja compartia amb el seu pare el gust per la fotografia, fet que el va empenyer a desenvolupar una tasca de documentació dels fets que anaven succeint. Espectador dels esdeveniments al barri i al seu entorn, des de les barricades del Paral·lel a l'assalt a la caserna de les Drassanes, va trigar poc en afiliar-se a les Joventuts Socialistes Unificades i compartí experiències i amistat amb Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo. Amb la càmara com a companya inseparable, treballà per la revista Juliol i assistí a actes del partit fins que anà a lluitar com a voluntari a la 30ena Divisió (antiga columna Macià-Companys).

La derrota el va portar a emprendre el cami cap a França, on passà pels camps de Vernet i Septfonds, on va ser incorporat a la 28 CTE, destinada als Vosgues, mentre el pare era detingut i ingressat a la Model, fins a morir precoçment, l'any 1942. Francesc Boix fou capturat pels alemanys al nord de França, als Vosgues, i després de recorrrer el camí dels frontstalags i els stalags, acabà per ser deportat a Mauthuasen, on arribà el 27 de gener de 1941.

Aquest mateix any, un altre republicà deportat, el tortosí Antoni Garcia Alonso, havia estat destinat al Servei d'Identificació del camp, a causa del seu ofici de fotògraf, i Boix no tardà en poder també incorporar-s'hi, a finals de 1941, i en anar agafant responsabilitats en la tasca de documentació gràfica, a la qual també s'hi sumà el madrileny José Cereceda, a les acaballes de 1943. És ben coneguda l'arriscada tasca de robatori de negatius, a partir d'un seguit d'accions combinades, des dels cercles de resistència dels republicans de  Mauthausen fins a la sortida del material del recinte per part del comando de joves Poschacher i el seu amagatall a casa d'Anna Pointner, a partir de 1944.

Després de l'alliberament del camp, comencà la tasca de Boix com a fotògraf, per encàrrec del PCE, que comportà centenars de documents, des de retrats dels republicans supervivents, les instal·lacions, l'assemblea del partit a la sala de dutxes, l'interrogatori del comandant Franz Ziereis, després de la seva captura... 

Un cop repatriat a Paris, col·laborà en la premsa propera al Partit Comunista Francès (Ce Soir, Regards, L'Humanité) i les fotografies il·lustraren l'horror del camp a diversos llibres publicats en els anys immediats a l'alliberament. Constituit el Tribunal Internacional de Nuremberg, el 28 i 29 de gener de 1946, Boix hi aporta el seu testimoni, decissori per contrarestar les declaracions d'alguns acusats sobre el seu desconeixement de l'existència de Mauthuasen, quan pogué mostrar les fotografies provatòries de la seva presència, sobretot pel que fa a Ernst Kaltenbrunner, cap de la Gestapo i de l'Oficina Central de Seguretat del Reich i que acabà per ser condemnat a mort i executat. Mesos després, també aportà el seu testimoni gràfic al tribunal americà de Dachau.

La seva professió el dugué a viatges per diversos països, Algèria, Praga i Budapest, com a reporter d'esdeveniments esportius i culturals, i a documentar actes polítics del PCE, sense que pogués estabilitzar la seva vida, com havien fet altres supervivents, ni refer els llaços amb la seva familia, un cop frustrada per les autoritats la trobada amb la seva germana Núria. 

 

Delmada la seva salut a causa de les seqüeles del seu internament, morí a l'Hospital Rothschild de Paris, el 7 de juliol de 1951, als 30 anys. Fou enterrat al cementiri Thiais, on la seva tomba, conservada per antics deportats, actualment és objecte d'una campanya  per evitar-ne la seva desaparició.