camp no traduït: title_cap

AMICAL DE MATHAUSEN I ALTRES CAMPS i de totes les víctimes del nazisme d'Espanya

Avís sobre la utilització de cookies
Aquest lloc utilitza galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència com a usuari i oferir-te continguts que s’adaptin als teus interessos. Si continues navegant, considerem que acceptes la utilització. Més informació
Tancar

Villalba Nebot, Eliseu

Villalba Nebot, Eliseu

>> DADES PERSONALS <<

BIOGRAFIA< enrera

Nascut el 4 d'abril de 1905 al barri del Poble Sec de Barcelona. Els seus pares regentaven  un bar al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla). Compaginà els estudis de batxillerat amb els de violí al Conservatori de Música.  El juny de 1932 va ingressar com a mosso de mercats de l'ajuntament de Barcelona i fins el 1936 tingué el càrrec de subdirector del Mercat del Ninot. Militant d'ERC, quan estava llest per presentar-se a les oposicions per obtenir la plaça fixa, convocades pel 20 de juliol de 1936, el cop d'estat li va impedir, ja que va marxar al front en el moment que el van cridar a files.

Passà a França el 9 de febrer de 1939 desprès de un llarg recorregut per terres catalanes en la retirada de l’exèrcit republicà. Des de la mateixa frontera van ser dirigits cap el camps d’Argelers  on va passar penúries junt als seus companys fins que, poc a poc, es va anar organitzant el camp. Al mes de maig va ser traslladat al camp d’Agde on la major part eren interns catalans. Continuaven les dificultats i les  imitacions, però l’ Eliseu explicava que va trobar millors condicions de vida.  Posteriorment va ser destinat a treballar, amb un grup de republicans,  a Florensac y seguidament al camp de Sant Cebrià on es va allistar a la 118 Companyia de Treballadors, que va ser destinada a la frontera belga per realitzar treballs, durant l’ hivern,  en condicions extremes .

Quan les tropes alemanyes van envair França al maig de 1940, l’Eliseu presencià  la fugida, sense destí de molts civils, a l’assabentar-se de l’avanç quasi lliure dels invasors pel territori francès. Els membres de la 118 Companyia es van sentir abandonats  i van decidir escapar, arribant a les proximitats de les platges de Dunkerque en mig del foc  creuat de l’artilleria i els bombardejos l’aviació. El dia 4 de juny va caure en mans dels alemanys i passà a ser considerat presoner de guerra i ingressat al stalag XVII B, Uns mesos més tard, va ser deportat a Mauthausen.

Ingressà al camp el 13 de desembre de 1940 (mat. 4811) i va tenir unes impressions molt pessimistes respecte el seu futur més immediat. Unes setmanes més tard, va ser destinat al kommando Steyrtr i les perspectives de trobar una situació més acceptable es van esvair al comprovar el tracte a que eren sotmesos i les condicions en que havien de treballar per construir les instal·lacions en mig d’un fangar en ple hivern i, posteriorment, a les empreses de material de guerra on van ser destinats els traslladats del camp central. L’Eliseu va romandre a Styer, patint aquella extrema experiència, fins a  les acaballes del 1944 en que va ser traslladat al camp de Gusen. En aquesta nou destí, Eliseu es va incorporar a la fàbrica subterrània on s’havia de treballar dur, però va ser optimista al lliurar-se de la neu i el fred que l’havia envoltat sovint en Styer. Les tropes aliades avançaven sobre el  terreny i l’Eliseu i els seus companys vivien atemorits davant el perill  que fossin tancats a l’interior dels túnels i fossin dinamitats pels SS. Afortunadament el desenllaç de la guerra mundial ja estava decidit i malgrat el assassinats d’última hora, el 5 de maig de 1945 va arribar l’alliberament dels interns de Gusen.

L’Eliseu va ser repatriat amb els seus companys i des d'Andorra, endegà les gestions per retornar a Barcelona, on arribà el mes de maig de 1948. Impossibilitat de retornar a la seva feina a l'ajuntament, a causa de l'expedient de depuració que se l'instruí i que disposà la seva destitució, l’u de desembre de 1939, per no haver-se reincorporat al servei, treballà al bar dels seus pares, del qual es feu càrrec l'any 1950, començant una nova etapa per refer la vida quotidiana que havia quedat malmesa durant els anys anteriors. Aquests mateix any es va casar amb l’Angels Insa  Arias, de Saragossa i uns anys més tard va nasqué la seva filla Mª Lluïsa.

De bell antuvi, entrà en contacte amb altres antics deportats i participà l’any 1962 en la fundació de l’Amical de Mauthausen formant part del primer  “comitè provisional”  acompanyat pels supervivents Joan Pagès i Amadeu López Arias. El seu bar esdevingué un dels punts de trobada de l'Amical de Mauthausen, en els anys difícils de la clandestinitat, no defallint en tot tipus de gestions per aconseguir el seu reconeixement moral i material.

Un cop restablerta la democràcia, aconseguí que li fossin reconeguts per l'ajuntament els 30 anys de servei en què estigué separat forçosament del servei i la jubilació forçosa l'any 1970, quan ja havia complert 65 anys.  El 12 de juliol de 1977 morí a conseqüència d'un accident de cotxe quan, acompanyat de la seva dona i la seva filla, marxaven de vacances i un camió se’ls va tirar a sobre, les últimes paraules a l’ambulància que el traslladà a l’hospital van ser: “no m’han pogut matar els alemanys i un Pegaso ho farà ara”. La seva filla, la Mª Lluïsa, manté emocionada el record del seu pare, la precarietat de la seva salut com a conseqüència de l’estada als camps nazis, de les converses sobre Mauthausen, els malsons que sovint el retornaven al camp i, per sobre de tot això, les permanents mostres de tendresa cap el seus.